Coordinada per José María García Álvarez-Coque i Enrique Moltó García, la monografia compta amb la participació de 41 experts
Actualitat Diària
La banca cooperativa Cajamar acaba de presentar la publicació ‘Un full de ruta per a la citricultura espanyola’, que ha sigut coordinada per José María García Álvarez-Coque, catedràtic d’Economia Aplicada i professor d’Economia i Política Agràries a la Universitat Politècnica de València (UPV), i Enrique Moltó García, director de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), amb les aportacions de 41 experts que han compartit els seus punts de vista per a conformar una exhaustiva anàlisi de la situació i reptes de futur del sector citrícola al nostre país.
En la presentació d’aquest llibre promogut i editat per Cajamar han participat Roberto García Torrente, director d’Innovació Agroalimentària de Cajamar; els coordinadors de l’obra, José María García Álvarez-Coque i Enrique Moltó García; Rosa Gallardo Cobos, directora de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agronòmica i de muntanyes de la Universitat de Còrdova, així com Francisco Borrás Escribá, consultor agroalimentari i assessor de Anecoop, i Alberto Urbaneja García, especialista en control biològic i integrat de plagues del Centre de Protecció Vegetal i Biotecnologia de l’IVIA. Tots ells, autors d’alguns dels capítols d’aquesta publicació, destaquen el pes específic que els cítrics tenen per a l’economia i l’agricultura a Espanya.
Per al director d’Innovació Agroalimentària de Cajamar esmenta en aquest sentit “el paper fonamental” que en l’últim segle ha exercit la citricultura “en la modernització de l’agricultura espanyola”, configurant-se com “un referent a l’hora d’introduir innovacions tecnològiques, organitzatives i de mercat”.
No obstant això, en els últims anys s’ha arribat a un punt d’inflexió, accentuat en la campanya de 2018, com a conseqüència d’un excés de producció i la contenció de la demanda, la qual cosa ha donat lloc al fet que es produïsquen una sèrie de canvis. Entre ells, Roberto García Torrente esmenta la creixent globalització dels mercats, que ha augmentat la competència al principi i al final de cada campanya amb els productes procedents de l’hemisferi sud, i adverteix sobre el desplaçament de la producció des de la Comunitat Valenciana cap a altres zones que gaudeixen de bones condicions climatològiques i d’aigua, en les quals, a més, les finques, de major extensió, permeten una explotació més racional i econòmica; així com de l’interés dels comercialitzadors tradicionals per controlar tot el procés, des del cultiu fins al consumidor final, invertint en finques de diferents regions. També refereix la contínua aposta per la innovació, visible en la mecanització dels treballs; les noves tècniques de cultiu integrat i ecològic, i la introducció de noves tecnologies; la necessària reinvenció de les cooperatives citrícoles per a rendibilitzar la seua activitat, i la contínua amenaça de les malalties que posen en risc la viabilitat de les explotacions.
Els coordinadors de l’obra assenyalen per això que aquesta publicació explora els escenaris futurs i recull recomanacions concretes al voltant de quatre eixos principals: una cadena de valor competitiva; les noves perspectives per a la sostenibilitat econòmica que obrin les tecnologies; el repte de la sostenibilitat ambiental de la producció, especialment, davant el canvi climàtic; i l’impacte de la globalització i de les polítiques europees. José María García Ávarez-Coque i Enrique Moltó subscriuen la necessitat de reforçar el lideratge del sector citrícola espanyol, preparar un pla estratègic, millorar la coordinació vertical i horitzontal, així com diferenciar el producte i estimular la integració de l’oferta. Al seu judici, “la citricultura espanyola ha d’aprofitar el potencial de regulació de la Unió Europea, no exclusivament basat en la PAC, per a enfortir la posició dels citricultores dins d’un model europeu que defensa uns estàndards ambientals i socials més estrictes que en altres països”.
Francisco Borrás Escribá se centra en la situació actual i el futur de la comercialització dels cítrics espanyols, destacant la importància de casar el calendari de comercialització en fresc amb el consum domèstic, ja que representa el 22% del total de la collita, que sumat al 21% destinat a indústria i el 56% per a l’exportació, componen el total de l’ús de la producció en les últimes campanyes. També ressalta el pes de la Unió Europea com a destinació de les vendes, amb el 90% del total, i exposa una bateria de “propostes estratègiques” per a aplicar en tots els àmbits de la cadena: resoldre el problema del minifundi; desenvolupar una política pública i privada per a l’obtenció de noves varietats i la seua posterior implantació amb criteris comercials; aprofitar la cerca de diferenciació per part de la distribució, que demanda cada vegada més productes sense tractament després de la recol·lecció, residu zero i bio, als quals prompte se sumaran factors com l’aigua, el sòl, la sostenibilitat, paràmetres específics de qualitat i criteris de recol·lecció i manipulació; major eficiència dels magatzems de confecció; concentració de l’oferta; augmentar el percentatge de membres integrats en organitzacions de productors; i apostar per una organització interprofessional “potent i operativa”, que ajude a obrir i consolidar mercats salvant obstacles com els protocols d’exportació.
La participació de Rosa Gallardo Cobos gira entorn de la visió de la citricultura a Andalusia, explicant algunes de les peculiaritats que diferencien al sector en aquesta comunitat autònoma respecte a altres regions. Una d’elles, apunta, és la grandària, perquè les explotacions superiors a cinc hectàrees són més representatives a Andalusia que en la resta de zones productores. “En la Comunitat Valenciana i a la Regió de Múrcia destaquen les explotacions de menys d’una hectàrea, mentre que a Andalusia, les d’aquesta grandària suposen menys d’un 27%”. Una característica que suposa un millor rendiment en la producció per a les finques andaluses. També recorda la problemàtica associada a la caiguda dels preus en origen, en alguns casos, per davall dels costos de producció, així com la necessitat d’una major organització i unitat del sector, aprofitant eines com les OPFH, sense oblidar la necessària aposta per la innovació, a la recerca d’un major valor afegit. A més, apunta que són nombroses les veus que venen reclamant la posada en marxa d’una interprofessional nacional per a incentivar el consum intern mitjançant campanyes de promoció.
Alberto Urbaneja García desgrana els mecanismes per a la gestió de plagues i la importància d’avançar en la incorporació de noves eines biològiques i tecnològiques, després d’anotar l’absència de greus malalties que estan limitant la producció de cítrics en altres països amb el huanglongbing o greening (HLB), la clorosis variegada dels cítrics (CVC) o el xancre dels cítrics (citrus canker CBC), si bé adverteix que caldrà estar molt atents a l’evolució de l’amenaça que suposa l’arribada de la plaga del cotonet, procedent de Sud-àfrica, que està provocant ja seriosos danys en la Comunitat Valenciana.
Reflexions i conclusions que aporta aquesta obra col·lectiva promoguda i editada per Cajamar amb el propòsit de contribuir a enfortir l’activitat del sector citrícola, que en 2019 va afrontar un exercici de llums i ombres, situant-se en 2.500 milions d’euros el valor de la producció de cítrics en origen, el 5% del total nacional, al mateix temps que el valor de les exportacions van aconseguir els 3.200 milions d’euros, la qual cosa representa el 6% de les vendes a l’exterior del sector agroalimentari espanyol.
