Amb aquest nomenament, la cadira episcopal es va traslladar a la capital de la província el 23 de juliol en compliment del Concordat de 1851
El temple de Santa María compleix hui la seua 60 aniversari com co-catedral de la Diòcesi de Segorbe-Castelló. Succeïa en 1960, més de 100 anys després que se signara el Concordat de 1851 entre Pio IX i Isabel II, que va redistribuir les diòcesis del territori espanyol i va contemplar el trasllat de la cadira episcopal de la província a Castelló, com a capital del territori. La construcció de la nova església, demolida durant la Guerra Civil va impulsar per fi el canvi, que es va decretar en 1953. El primer bisbe de la co-catedral va ser Pont i Gol.
Esperanza Molina/ Actualitat Diària
L’Església de Santa María, en la plaça Major de Castelló, va ser elevada al rang de co-catedral fa hui 60 anys. Un moment important per a la capital de la Plana, que es portava esperant més de 100 anys, pel qual la cadira episcopal, que se situava a Segorbe, va passar a situar-se en la capital de la província.
L’origen d’aquella decisió es remunta al Concordat signat pel Papa Pius IX i la reina Isabel II en 1851.
El Concordat de 1851
Aquell Concordat, signat sota el Govern de Bravo Murillo, restablia les relacions entre l’Església i l’Estat espanyol, molt deteriorades des de les Corts de Cadis (1912) i les successives desamortitzacions dels fins llavors innombrables béns de l’església a Espanya.
Amb el Partit Moderat en el Poder, i després de la Llei de Donació de Culte i Clergat de 1845 que havia retornat a l’Església parteix dels béns desamortitzats que no s’hagueren venut, el Concordat de 1851 restablia les relacions entre l’Estat i l’Església Catòlica.
Amb aquest document es retornava a l’Església molta de la influència que havia tingut en l’Estat, la garantia de què els seus béns no serien objecte d’una nova desamortització i també, la capacitat de ‘vetlar per la puresa de la fe’ en centres educatius i universitats.
Però en el que afecta a Castelló, aquell Concordat va ser important perquè fixava el número de diòcesi que existirien a Espanya, lleugerament inferior al nombre de seus episcopals (ocupades o vacants) existents en aquell moment: “Art. V. En atenció a les poderoses raons de necessitat i conveniència que així ho persuadeixen, per a la major comoditat i utilitat espiritual dels fidels, es farà una nova divisió i circumscripció de Diòcesi en tota la Península i illes adjacents. I a aquest efecte es conservaran les actuals cadires metropolitanes de Toledo, Burgos, Granada, Santiago, Sevilla, Tarragona, València i Saragossa, i s’elevarà a aquesta classe la sufragània de Valladolid.”
En aquest mateix apartat, s’assenyalava que: “la Silla Episcopal en Calahorra i la Calzada es traslladaren a Logronyo; la d’Orihuela a Alacant; i la de Segorbe a Castelló de la Plana quan en aquestes ciutats es trobe tot disposat a aquest efecte i s’estime oportú, sentits els respectius Prelats i Capítols”.
Cal suposar, com es rebria la notícia a Castelló i quant van treballar perquè tot estava disposat durant aquell segle.
Però el tema va quedar adormit. Ja en el segle XX, els successos de l’època no van ser els més propis.
D’aquesta forma arribaria la Guerra Civil Espanyola, que entre 1936 i 1937 es va emportar per davant l’antic temple de Santa María. Si va ser difícil abans, més ho va ser després amb la duresa de la postguerra, en una capital sense el seu temple de referència, submergit a poder tirar avant.
La construcció de la nova Església de Santa María va començar res més acabada la guerra. Era un projecte molt personal de l’arquitecte Vicente Traver Tomás, del qual es conta que, sotmés a estreta vigilància en la seua pròpia casa; amb part de la seua família víctima d’aquella contesa i assenyalat amb el dit, va començar a dissenyar el nou temple.
Segons Monsonís Monfort (Monzonís, MV. 1998), Traver dibuixava i concebia la reconstrucció del temple, disfressant el seu treball amb noms d’edifici i carrers de París… per si ho enxampaven.
La reconstrucció de Santa María va ser molt dificultosa, molts diners per a una època de pocs recursos, que va tirar avant gràcies a l’obstinació de la ciutat.
Però Castelló aspirava a la cadira Episcopal i així li ho feia saber al Govern d’Espanya cada vegada que tenia ocasió de fer-ho. Un dels impulsors i defensors va ser mossén Juan Cardona Vives.
Segons les mateixes fonts, la petició va ser repetida en moltes ocasions. Alguna d’elles registrada en 1941, aprofitant la visita del ministre d’Afers exteriors al qual se li va recordar el concordat de 1851. En 1953 es formula una nova petició conjunta de la Diputació provincial i l’Ajuntament.
Concordat 1953
No obstant això, va anar arran de la signatura d’un nou Concordat amb la Santa seu, el 27 d’agost en 1953, quan es va incloure en l’article IX, apartat 1r: “A fi d’evitar, en la mesura del possible, que les Diòcesis abasten territoris pertanyents a diverses províncies civils, les Altes Parts contractants procediran de comú acord a una revisió de les circumscripcions diocesanes. Així mateix, la Santa Seu, d’acord amb el Govern Espanyol, prendrà les oportunes disposicions per a eliminar els diferents enclavaments (…) I en l’apartat 3.- L’Estat Espanyol es compromet a proveir les necessitats econòmiques de les Diòcesis que en el futur s’erigisquen, augmentant adequadament la dotació establida en l’article XIX. L’Estat, a més per si o per mitjà de les Corporacions Locals interessades, contribuirà amb una subvenció extraordinària a les despeses inicials d’organització de les noves diòcesis; en particular subvencionarà la construcció de les noves catedrals i dels edificis destinats a residència del Prelat, oficines de la Cúria i seminaris diocesans.” (Montesinos, MV, 1998).
Amb el Concordat, “el Papa Joan XIII signava l’el decret de constitució de la diòcesi Segorbe Castelló, amb un total de 132 parròquies agrupades en nou arxiprestats”.
Aquell decret va reavivar les obres de Santa María, ara ja amb un al·licient més que justificat i va potenciar de nou les peticions de la ciutat perquè es complira el que s’estableix. El 2 de febrer de 1954 el president de la Diputació i l’alcalde de Castelló el van sol·licitar al ministre d’Afers exteriors, al de Justícia i al Nunci de la Santa Seu. L’alcalde de Castelló, José Ferrer va tornar a sol·licitar-lo el 31 de desembre de 1957.
El Decret i la Butla del Papa Joan XXIII
I per fi, el 31 de maig de 1960, el Decret de la Sagrada Congragación Consistorial va modificar els límits de les diòcesis de Segorbe-València-Tortosa.
El mateix dia, la butla del Papa Joan XXIII, dirigida al bisbe de Segorbe “disposa en l’apartat b) Que conservant la diòcesi de Segorbe la dignitat de la càtedra episcopal quede elevada a la dignitat i grau de cocatedral el temple dedicat a la Verge María a la ciutat de Castelló, amb tots els drets i honors, càrregues i obligacions pròpies de les cocatedrals”.
El decret es va executar durant els dies 9, 10 i 11 de juliol. La primera persona que va conéixer la notícia va ser l’arquitecte Vicente Traver Tomás, que immediatament va informar d’això a a l’arxipreste Joaquin Balaguer, i a través d’aquest va arribar la notícia a les autoritats.
Tal com Relata el cronista oficial de la ciutat, A Gascó:
“El 23 de juliol de 1960, pocs dies després d’haver-se publicat la butla papal, monsenyor José Pont i Gol, bisbe de Segorbe des de 1951 i primer de la nova diòcesi, feia la seua solemne entrada a Castelló iniciant a la Porta del Sol la multitudinària comitiva, amb estendards i banderes de confraries i associacions religioses, la qual va finalitzar en la ja, des de llavors, cocatedral de Santa María, on es va oficiar un solemne «Te Deum».
