Obert el termini la confiscació dels estalvis d’ajuntaments i diputacions malgrat les protestes rebudes
Els ajuntaments i diputacions que ‘cedisquen’ els seus romanents al Govern hauran d’assumir, a més, el cost financer de l’operació. El ‘guany’ de les entitats locals, de 70 milions d’euros en despeses financeres que defensa el Govern podria no ser correcta, perquè es realitza ‘per damunt’, sense contemplar els acords bancaris de cada entitat; les amortitzacions a 10 i 15 anys són irrisòries i el Govern ja ha marcat el termini per a la confiscació dels diners dels veïns, sense atendre les protestes generades per tots els partits.
Esperanza Molina/ Actualitat Diària
El BOE ha publicat les condicions financeres aplicables a les operacions de préstec entre l’Administració General de l’Estat i les Entitats Locals. És a dir, com i de quina manera es regularà la cessió ‘voluntària’ dels romanents de les entitats locals, ajuntaments i diputacions, a l’Estat, segons l’acord que va aprovar la Federació Espanyola de Municipis i Províncies el passat 3 d’agost (només amb els vots del PSOE i gràcies al vot de qualitat del president, del PSOE), i de quina manera es realitzarà la devolució d’aquests diners ‘a termini fix’ a les mateixes entitats locals.
I aqueixes condicions, lluny d’aportar confiança a les entitats locals, afig molta més llenya al foc.
En termes generals i segons l’acord de la FEMP, convertit ja en dos reials decrets del Govern: els ajuntaments i diputacions acumulen romanents de tresoreria que superarien els 14.000 milions d’euros, però que, amb l’aplicació de la Llei Montoro no poden gastar. No els poden utilitzar perquè no computen com a ingressos en la mateixa anualitat (són sobrants d’exercicis anteriors) i per tant, no poden figurar en la partida de despesa per a atendre les necessitats d’aquestes entitats locals que ara els necessiten més que mai.
La generosa oferta del govern
La generosa oferta del Govern, avalada pels representants del PSOE en la FEMP consisteix en: que aqueixes entitats locals els cedisquen ‘per solidaritat i voluntàriament’ al Govern d’Espanya, com un préstec a 10 o 15 anys.
A canvi, sempre segons la interpretació del Govern, les entitats locals ‘s’estalviaran’ les despeses bancàries, calculats en 70 milions d’euros, que paguen aquestes entitats per tindre els diners immobilitzats, però rebran, primer un fons de 5.000 milions d’euros del Govern, repartit proporcionalment, que computarà com a ingrés i per tant podran gastar, però només en els apartats indicats pel Govern com a instal·lacions per a cotxes elèctrics, igualtat, o camins bici.
El ‘préstec’ de les entitats locals al Govern s’amortitzarà en 10 o 15 anys, a raó d’un ‘interés fix’ que en cap cas podrà superar els dos punts.
Però a més, són les entitats locals les que correran també amb les despeses d’oficialització del préstec que comporte la creació d’un compte bancari per al seu depòsit. Per tant, si el ‘préstec voluntari’ és a 10 anys, “reportaran un tipus d’interés fix negatiu anual del -0,172% menys les comissions i despeses associades que finalment resulten. Per tant, el tipus d’interés que reporten aquests préstecs serà com a mínim del -0,192% anual”
I si el préstec fora a 15 anys, “reportaran un tipus d’interés fix anual del 0,070% menys les comissions i despeses associades que finalment resulten. Per tant, el tipus d’interés que reporten aquests préstecs serà com a mínim del 0,050% anual”.
I de la mateixa manera, els ajuntaments i diputacions tampoc podran utilitzar aqueixos diners d’amortització anual més que per als fins ja establits pel Govern per a realitzar les seues pròpies polítiques de despesa. És el que alguns han descrit com “convide i pagues la teua” o que el Govern puga presumir de “invertir en el que políticament li interessa a costa dels diners d’ajuntaments i diputacions”
Tots aquests detalls estan recollits en el Reial Decret publicat pel BOE, del qual el Govern informa “de manera parcial” en un comunicat, i assegurant a més, que serà el Govern el que assumisca les despeses financeres de l’operació, quan el text legal indica justament el contrari.
I això és només el principi d’un joc més que lleoní, perquè el Govern té pressa per fer-se amb aquests romanents, per la qual cosa seran els presidents de les entitats locals (ajuntaments o diputacions) els hauran de mostrar abans del 15 de setembre el seu compromís oficial per escrit de cedir tots els seus estalvis i fer efectiu el traspàs, d’una sola vegada, entre el 16 de setembre i el 31 de desembre, a més d’acceptar per principi totes les condicions imposades, sense possibilitat d’amortització anticipada.
La burla a les demandes de les entitats locals
Consultats diversos economistes i alcaldes, els grans avantatges que promet el Govern no arriben a ser-ho en cap moment.
Per a començar, indicaven aquests presidents de corporacions locals, la qual cosa les entitats locals porten demanant des de fa anys, és que es modifique o se suprimisca la ‘Llei Montoro’. És a dir, que es permeta a ajuntaments i diputacions poder utilitzar l’estalvi dels seus veïns per a fer front a la crisi econòmica i sanitària de la pandèmia en aquests moments, que és quan més el necessiten.
Ni la directiva de la FEMP (del PSOE), ni el Govern d’Espanya, han pres en quanta aquesta petició. Es dediquen a aplicar més que mai la Llei Montoro però, a més, sobre la base d’aquesta excusa (perquè va ser una llei del PP), a confiscar-se dels estalvis de les entitats locals.
D’altra banda, tampoc són ‘cessions voluntàries’, assenyalaven les mateixes fonts, perquè mitjana un xantatge pel mig. Si no se cedeixen els romanents al Govern no es permet la despesa per a les necessitats extraordinàries de les entitats locals, però a més, indicaven “se’ns amenaça amb no tindre accés ni a fons europeus ni a cap altra concessió de caràcter estatal”.
Experts en economia dubten també, que el càlcul dels 70 milions que s’estalviarien els ajuntaments per mantindre els seus romanents immobilitzats siga real. El càlcul està realitzat ‘per damunt’ en funció de les normatives del Banc Central Europeu, és cert, però tant empreses com corporacions tenen els seus propis ‘acords amb els bancs’, que es tradueixen en anys de manca o rebaixa d’interessos, per la qual cosa possiblement els 70 milions d’estalvi no són reals.
A més, hi ha altres elements sobre la taula. Com, per exemple, el Govern vol els diners ja, entre el 16 de setembre i el 31 de desembre, quan hi ha moltes entitats locals que no saben si més no el que ingressaran enguany. La crisi de la Covid ha obligat moltes institucions a retardar el cobrament d’impostos i se sap ja, perquè se sap, que hi haurà molts contribuents que possiblement no poden fer front al pagament dels seus rebuts, “perquè omplin les cues d’assistència social i entre pagar i menjar, primer està el menjar”.
Després, per damunt de totes les promeses de la FEMP i del Govern, si finalment es manté la regla de despesa que només es pot gastar el que s’haja ingressat i baixen els ingressos, ajuntaments i diputacions es trobaran amb una crisi financera enorme i sense recursos als quals poder tirar mà.
Finalment està el tema de l’autonomia municipal i de la legitimitat d’aqueixos fons, els vertaders propietaris dels quals són els veïns de les institucions locals. I és que, com comentaven, la Llei Montoro tenia la seua raó de ser per a sanejar els comptes de les entitats locals, però no perquè els ajuntaments i diputacions que van complir al que se’ls demanava, siguen castigats ara i obligats a cedir els diners dels seus veïns perquè el Govern complisca amb les seues polítiques perquè ha gastat el que no tenia.
Quant als interessos i els pagaments anuals, els mateixos ajuntaments i diputacions, han assenyalat que sembla una burla grotesca, i el que demanen és poder invertir els diners dels seus veïns en les necessitats dels seus veïns.
També ha sorprés la rapidesa amb la qual el Govern ha fet seu ‘l ‘acord amb la FEMP’, i la seua execució. Per a moltes de les fonts consultades per aquest periòdic, el decret, a mitjan agost, té tota la pinta d’estar redactat “amb una certa traïdoria”, per a evitar reaccions negatives, i sense donar temps que els ajuntaments i diputacions de tots els partits que ara s’oposen a cedir els seus romanents, puguen manifestar-se en contra.
Feta la llei, feta el parany
En el que concerneix aquest tema, crida l’atenció que, precisament, molts ajuntaments de signe socialista s’hagen afanyat a invertir tots els seus romanents en amortització de deute, “per a evitar que li ho quede el Govern”, o que hi haja entitats locals de signe socialista, que gasten els seus romanents a amortitzar deute (d’aqueixa forma no poden cedir-los) però demanen préstecs als bancs… És una manera de quedar bé amb el partit sense haver de cedir els diners dels seus veïns?
