Després de 80 anys amagat en el subsòl, ha sigut rehabilitat com a espai cultural per l’Ajuntament
L’antic Refugi antiaeri de plaça Tetuán ha obert les seues portes de nou, convertit en un museu, per a explicar la història de guerra, dolor, misèria i solidaritat que va viure la ciutat durant els anys de l’última Guerra Civil. Es calcula, que Castelló va arribar a tenir més de 300 refugis, 42 d’ells oficials. La ciutat va ser bombardejada per terra i per mar. Avui el Museu pot ser visitat després de la rehabilitació realitzada per l’Ajuntament
Esperanza Molina/Actualitat Diària
L’Ajuntament de Castelló va L’Ajuntament de Castelló va inaugurar divendres passat el projecte que converteix a l’antic regufi de la Plaça Tetuán en un museu.
El Refugi de la Plaza Tetuán és, possiblement l’únic que es conserva… i el que va obrir les seues portes és solament una part d’un secret de galeries que van arribar a convertir el subsòl de la capital de la plana en un vertader formatge 
de gruyere…
Perquè no fa tants anys que els refugis van poder passar totalment a la història. Van estar protegits per les normes estatals fins a principis de la dècada dels 80.
I quan es construeix en el solar d’alguna casa antiga de Castelló encara ixen a la llum entrades, passadissos, galeries, amb les quals els castellonencs fabricaven les seues pròpies entrades als refugis oficialment habilitats.
La majoria dels refugis de Castelló, una vegada alçada la prohibició d’obrar que permetia la seua conservació ‘per si de cas’, van acabar albergant alguns dels aparcaments subterranis dels quals presumeix ara la ciutat. Aqueix va ser el cas, entre uns altres, dels aparcaments subterranis de Santa Clara, Plaza de les Aules, avinguda del Rei, carrer Navarra, avinguda de Lledó…
I altres galeries es van tancar, es van sumir en l’oblit per seguretat… Però ull!, si va a construir en el solar d’un antic habitatge de Castelló, cal parar esment qui sap quants secrets amagats pot albergar encara sota els seus fonaments?
Per què es va mantenir el Refugi de la Plaza Tetuán?
El Refugi de plaça Tetuán, a diferència dels altres, es va conservar pel lloc que ocupava, en una zona del patrimoni protegit de la ciutat, sota una plaça; i perquè la seua estructura central va ser abovedada i reforçada en la dècada dels 70 del segle passat, per a evitar enfonsaments i accidents.
En aquells dies, els refugis estaven encara protegits per l’Estat, i quan es van succeir diversos enfonsaments, una brigada va arribar des d’Astúries per a assegurar i reforçar el seu interior.
Castelló Informació ja ha relatat en ocasions anteriors la història dels Refugis de Castelló, però avui mereix la pena tornar a repassar aquella història que demà va a escriure un nou capítol a Castelló.
Història dels Refugis
Hi ha dades que ressenyen, a través d’un Anunci publicat pel Govern Civil de Castelló (17 de febrer 1937), l’existència d’aquests llocs habilitats per a acollir als castellonencs per a aixoplugar-se dels bombardejos que patia la ciutat.
L’atac de ‘El Balears’
Però va haver-hi una data clau perquè els castellonencs prengueren plena consciència del perill que es acostava sobre ells. Va ser l’atac de ‘el Balears’, el 23 de març de 1937, que va originar diversos morts i nombroses destrosses en la ciutat, com a compte José A. Aparici Gallart (http://www.aulamilitar.com).
“El Balears va barrejar la costa de Llevant a 5 milles de distància, des de Benicarló a Castelló, el port de la qual va bombardejar amb l’artilleria mitjana”. Aquesta és la curta i escarida ressenya que els Vicealmiralls Moreno de Alborán, fan en el seu llibre “La guerra silenciosa i silenciada”. No obstant açò aquestes afirmacions no són exactes, doncs el que es bombardeja no és el Grau sinó Castelló. Hi ha impactes d´obusos en l’actual plaça de Tetuán, on serà destruït el quiosc de begudes allí situat (propietat de la família Campos), en la plaça de la Independència (el Fanal), impacta un obús en la casa dels Bellido sense arribar a esclatar, hi ha explosions en el Raval de Sant Felix. El saldo, 10 morts i onze ferits greus per metralla, tots ells traslladats a l’Hospital Provincial. L’enterrament de les víctimes partirà des de l’Hospital, constituint una important manifestació de duel de record inesborrable. Aquest atac crea un abans i un després a Castelló, doncs deslliga una psicosi de por i dispara la construcció dels refugis. Fins avui, els castellonencs no havien conegut la magnitud del desastre que suposa l’esclat de les bombes i obusos en la pròpia ciutat, amb la destrucció d’edificis i la mort despietada de parents, amics o conveïns. Durant aquest mes efectuen labors de càrrega i descàrrega en el port 21 vapors”.
El Castelló de 40.000 habitants que es refugiava sota terra
A partir de llavors, homes, dones i xiquets excavaven els carrers de Castelló per a construir Refugis. La ciutat comptava amb una població d’uns 40.000 habitants.
Segons relat del que va ser arquitecte municipal, Joaquín Tirat (a la periodista de Castelló Diari i posteriorment corresponsal del diari ABC-Tots dos diaris van publicar el reportatge), La construcció dels refugis va ser promoguda des de l’Ajuntament, “els entesos guiaven els treballs, però la ciutat sencera va participar en la seua consecució”. “Famílies senceres van col·laborar en l’empresa, dirigits pels capatassos que coneixien millor l’ofici, homes, dones i xiquets es traslladaven una vegada acabada la faena per a excavar en el sòl, armats amb cabassos becs i pales”.
La incessant activitat d’aquells anys es va conservar intacta durant dècades en molts llocs de la ciutat.
Encara que acabada la Guerra Civil es van deixar d’utilitzar aquells Refugis, l’amenaça havia calat profundament en la societat espanyola i més encara en la de Castelló. Prova d’açò, és que es va arribar a editar un manual per a la construcció de refugis que descrivia com havien de realitzar-se les galeries, la profunditat aconsellada, les mesures de seguretat i la seua orientació, manual que va ser reeditat posteriorment en la dècada dels 60.
Instruccions per a fabricar el refugi ‘homologat’
Tal com va publicar Castelló diari i Posteriorment ABC Comunitat Valenciana (els dos reportatges van ser realitzats per la mateixa persona), els refugis s’excavaven directament en la terra. La galeria, d’amb prou faenes dos metres d’ample, tenia una boca d’entrada en el sòl, de la qual descendien unes escales, moltes vegades excavades en terra, que donaven accés als passadissos en forma de zig- zag per a evitar l’ona expansiva de les bombes, a una profunditat de 12 metres.
Els refugis del centre de Castelló eren de major qualitat, van ser abovedats amb ciment i formigó de l’època per a millorar les seues condicions, i al costat de les parets s’adossaven bancs perquè pogueren asseure’s les persones.
Els refugis de la perifèria no es lluïen, es realitzaven directament en la terra i en la roca amb la forma dels bancs de terra al costat de les parets i els graons d’accés, estaven folrats de fusta per a evitar la seua deterioració. Açò era possible, indicava en aquella informació Joaquín Tirat, l’arquitecte municipal, perquè la composició argilenca del subsòl de Castelló, permetia l’excavació sense perill per als habitatges de la superfície.
La terra de les excavacions va convertir al Castelló de l’època en una ciutat que va tardar molts anys a reposar-se d’aquell drama. “Quan sonava la campana tots sabíem que venien els avions, després van bombardejar també des del mar; en el Port, la cañonera Cervantes, llançava les seues bombes sobre Castelló i podia sentir-se en zumbido del projectil fins que explotava sobre la ciutat”, manifesta l’arquitecte. Llavors tots, els xiquets els primers, corrien cap als refugis on traslladaven els seus estris, mobles, cadires, menjar i aliments, que es compartien entre les famílies, en una solidaritat promoguda per les circumstàncies que molts recorden encara entre l’enyorança i el respecte.
Alguns refugis més grans i millor construïts albergaven els hospitals. Hi havia un refugi hospital en la plaça Santa Clara, i un altre de dues plantes en l’avinguda Rei don Jaime. Hi ha constància també d’altres refugis en la plaça Teodoro Esquerre, Avinguda de Lledó, plaça Tetuán, i plaça de la Independència, els brancs de la qual es perllongaven, al seu torn, per sota de d’altres carrers i places de Castelló, fins a recórrer tota la ciutat. També es van descobrir les restes d’un refugi sota la plaça de les Aules, quan es van realitzar les obres del pàrquing en el subsòl, enfront de la Diputació.
La construcció dels refugis va arribar a convertir-se en alguna cosa tan quotidià, que molts ciutadans van optar per construir accessos des dels seus propis habitatges, fins que Castelló es va convertir en una ciutat subterrània repleta de laberints, pels quals podia creuar-se d’un punt a un altre de la localitat.
Amb la finalitat de la Guerra Civil Espanyola, els refugis van quedar oblidats, i moltes de les seues boques es van ser tancant progressivament, fins al punt que molts ni seguira recorden on es trobaven.
Durant alguns anys l’Ajuntament va disposar de plànols sobre la seua localització, però molts altres es troben amagats i solament ixen a la llum quan es realitzen noves edificacions.
Enfonsaments i sorpreses
L’existència dels refugis subterranis de Castelló va condicionar durant dècades l’evolució i les construccions de Castelló.
Segons l’antic arquitecte municipal “quan es va a realitzar una nova construcció és pas obligat detectar si sota la superfície s’amaga un refugi, una galeria o un pou cec, que també eren nombrosos a Castelló”.
La precaució era summament necessària, com es va demostrar en successives ocasions, amb més d’una sorpresa.
Sobre aquest particular hi ha nombrosos relats, com els publicats en la dècada dels 90 a Castelló Diari, sobre fonts de transmissió oral, de tècnics de l’Ajuntament de Castelló.
En la dècada dels 80, l’Estat va alçar la protecció que pesava sobre ells. Va ser llavors quan van començar a construir-se alguns dels aparcaments subterranis de Castelló com el de la plaça Santa Clara, Cardona Vives o Rei don Jaime.
La foradada del carrer Zaragoza
Pel relat arreplegat en el periòdic Castelló Diari, va haver d’esdevenir en la dècada dels 70. Es va produir una gran foradada que va deixar al descobert parteix del branc que procedia del Refugi de la plaça Tetuán. El fet, indicava aquella informació, va provocar certa incertesa i va ser necessari portar des d’Astúries a una brigada de miners per a assegurar l’estructura interior abans de reposar el perfil del carrer.
En la plaça de la Independència, explicaven les mateixes fonts, al costat del Fanal, un autobús va ser a punt d’enfonsar-se en el paviment, i el desastre no va ser a majors de pur miracle. El clot obert per una de les seues rodes va deixar al descobert altre branc del refugi del carrer Catalunya, que també s’estenia per sota del Parc *Ribalta.
I per a sorpreses, arreplega també aquell articule, “la que es van portar en l’Institut Francisco Ribalta de Castelló, quan part del sòl del despatx del director es va enfonsar sobre la coberta d’una altra galeria dels refugis dels voltants”.
Però aquests van anar solament alguns dels quals van veure la llum, com va succeir més tard quan es va realitzar el pàrquing del Carrer Navarra, on també es va descobrir un altre refugi subterrani, o en l’avinguda de Lledó, on també havia assenyalat un altre refugi, que es va inspeccionar quan es van realitzar les obres d’un altre aparcament públic.
El refugi de la Plaza Tetuán ix a la llum
A mesura que van passar els anys, els castellonencs van intentar oblidar aquells anys d’infortuni. Molts van oblidar les entrades, ja segellades dins de les cases, i tancades en la via pública mitjançant comportes o plantes de ferro.
Els més antics oblidaven per l’horror patit… els nous, per desconeixement… En l’Ajuntament els documents es conservaven en paper i els arxius es multiplicaven. Solament alguns, com va ser en el seu moment l’arquitecte Tirat, o l’enginyer Prada de Conflent, portaven bon compte de tot… Però Castelló creixia i es transformava… Moltes coses es van guardar en l’oblit.
L’entrada del Refugi de Plaza Tetuán seguia allí, a la vista de tot el món… un embornal més! pensaven molts.
Però va succeir que l’Ajuntament de Castelló es va plantejar com a prioritat la remodelació de la plaça. I llavors va cridar l’atenció aquella trapa que passava completament desapercebuda. Es donava per descomptat que estava, però no s’havia obert durant dècades.
Quan es va inspeccionar la zona per a realitzar les obres, es va obrir la trapa i el que es va trobar llavors, era completament inesperat. Una entrada amb graons perfectament conservats que conduïa a unes galeries, completament abovedades i encegades per diversos extrems, un d’ells, a l’altura de l’encreuament entre el carrer Zaragoza i l’avinguda del Rei. Les seues parets deixaven al descobert entrades i accessos procedents dels habitatges de l’exterior, i filtraven la humitat de la superfície en forma de xicotetes estalactites.
L’Ajuntament, presidit per Daniel Gozalbo, va resoldre tornar-ho a tancar, però protegir l’entrada. Van sorgir veus que reclamaven la seua recuperació com un lloc que recordava la història de la ciutat… uns altres es van posicionar en contra.
Va tornar a passar el temps. Fins que l’equip de Govern actual va determinar obrar, restaurar i obrir al públic.
El Refugi de plaça Tetuán s’ha convertit en un museu amb dues entrades independents, una d’elles en la plaça Tetuán, i l’altra en l’avinguda del Rei escaira amb Saragossa. A partir d’ara, ix a la llum perquè puga ser visitat com un museu més de Castelló.
La major part de les fotografies antigues pertanyen a l’exposició realitzada per el ‘Grup de la Recerca de la Memòria Històrica’, organitzada per l’Ajuntament de Castelló i la col·laboració de la Generalitat Valenciana
